Aquest és el problema

Em passa sovint que analitzant situacions, problemes que em surten o qualsevol aspecte que impliqui prendre una decisió o bé fer un seguit de moviments per sortir-ne ben parat, penso... serà possible! aquest problema té una solució idònia que mai coneixeré...

El símil més evident i que sempre em ve, és una partida d'escacs, tens una posició i en moure te la jugues, penses que si aquella mateixa posició l'arreplega en Kasparov, l'èxit estaria assegurat, però tú no ets en Kasparov, aquest és el problema. Idealment, si en el seu moment hagués fet x actuacions i hagués apretat per aquí o per allà, ara podria ser important, o bé estar jeient al meu vaixell, envoltat de playmates... però en no ser com en Kasparov em toca viure la pròpia realitat, quina pena!

Jo sóc el sistema

Vull donar una notícia a tots els que estan sempre queixant-se i despotricant del sistema, dels polítics, dels impostos, corrupció, etc. Nosaltres som el sistema, tot el que passa és perquè nosaltres ho permetem. Entenc que quan un és jove pot dir que ha heredat els vicis i defectes dels seus pares, que no en tenen cap culpa, és així i de fet ha estat sempre la joventut, la que ha promogut algun canvi, però... i aquí ve la segona notícia: als 35 anys ja no ets jove, al menys el suficient per queixar-te.

Així doncs, que cadascú actuï, que cadascú sigui honest amb el que fa, amb com es comporta amb la resta de la societat perquè el més fàcil en aquesta vida és queixar-te, però de tant en tant s'ha de donar un pas endavant i donar la cara.

Anècdotes i llegendes esfereïdores...

Els amants de les converses de bar, sempre trobem molt interessant la informació procedent de fonts inverossímils, de difícil rastreig, que ens permetin treure a passejar temes impactants i que sense cap mena de dubte captaran l'atenció dels contertulis. D'alguna manera, ens agrada més la notícia en sí, que la realitat, per tant no cal contrastar res.

Com exemple em venen a la memòria les històries que m'explicava un amic meu, en Carlos, sobre els viatges i campaments a la cara oculta de la lluna o bé que Espanya es va desforestar totalment quan es van construir els vaixells dels exèrcits que van anar a les batalles de l'armada invencible. Avui però, vull parlar de xocolata ("altre cop! quin tiu més pesat!!!"), però no de si és extrafina. Resulta que comentant amb el meu germà l'assumpte de les xocolates, li vaig dir que en comprava d'una coneguda cadena de supermercats, que no vull que em porti a judici clar... 

Doncs bé, resulta que no sé com, ell va conèixer un comercial de cacau, i un dia van estar xerrant i es veu que hi ha tres tipus de qualitats, el classe A, el millor, que li compra només una coneguda marca de xocolates (ja ja), el classe B, gama mitjana, que és el més utlitzat, i el classe C, que ja és de baixa qualitat i li han de fotre uns tractaments químics per utilitzar-lo. La coneguda cadena que visito és l'única segons aquesta font, que compra la classe C, així que aquí em tens, menjant xocolata químic mentre escric l'article d'avui!

Fast n Loud: el millor programa de la graella televisiva

Darrerament, els programes de la tele han seguit una tendència documental, molt ben portada, amb l'aparició dels canals específics discovery max i xplora, a la tdt. N'hi ha diversos d'interessants, com pesadilla en la cocina, los cazadores del pantano o la casa de empeño. A mi però, el que més m'agrada i en sóc un fanàtic, és sense cap mena de dubte Fast n' Loud, del discovery max:

En aquest programa es segueix el dia a dia del taller anomenat Gas Monkey, a Texas, que es dedica a la compra-venda de cotxes, normalment amb la seva prèvia reparació i preparació. El negoci comença amb la compra d'algun cotxe per part del cap, en Richard, un personatge de clara vocació "chanchullera", que es presenta amb un bon feix de calers en metàlic per a persuadir els venedors. 

Un cop amb el cotxe al taller, el seu mecànic de confiança, l'Aaron, el que porta una barba llarga estil zz top, i un parell d'ajudants, s'encarreguen de reparar-lo i deixar-lo ben ràpid i sorollós. Normalment a cada programa es fa un projecte de certa envergadura, que acaben venent-lo a subastes, i uns quants negocis de poca monta per fer entrar "pasta" al taller, tal com diu en Richard. Sovint fan encàrrecs a d'altres empresetes que tenen prop del taller, per fer treballs que ells no poden... en especial es podria destacar la dona xinesa que es dedica a tapissar els seients, fa molta gràcia.

Els resultats són espectaculars, no crec que aquest tipus de negoci fos possible aquí, pel tema de les homologacions, però és clar, allò és Amèrica, i dona la sensació que poden fer el que els hi doni la gana. Realment ha de ser molt gratificant fer una feina com aquesta.

Chocolate extrafino...

Aquesta tarda al súper, m'estava preguntant d'on pebrots ve l'adjectiu que acostuma a acompanyar la xocolata en tableta que comprem: "extrafino". La veritat és que és una mica inquietant, perquè si ens fixem gairebé totes ho són, cosa que em fa pensar que la xocolata que no és extrafina ja no s'atreveixen a posar-la a la venda, és massa arriscat. 

No sé quina serà la propietat que l'extrafina millora respecte la xocolata gruixuda, o basta, potser és la textura, o bé el cacau, que fa que no tingui gust de res. Últimament s'ha donat una volta més de cargol, amb l'aparició dels percentatges de cacau en algunes tabletes de xocolata negra, però vaja, això no té mèrit comercial, el mèrit és colocar un adjectiu i quedar-se tan ample, com aquells espàrrecs que es diuen "espárragos cojonudos", tota una declaració d'intencions.

240 kgs d'enginyer si us plau!

Ara que tothom es fa preguntes sobre el que ha passat en l'accident de tren de Santiago, es podrien fer una pregunta més, ja que no ve d'aquí, i és com una professió de responsabilitat com la d'enginyer està tan mal valorada i mal pagada.

Em fa molta gràcia la frase "dona gràcies que tens feina!", una sentència digna de ments privilegiades, certament. El que ningú té en compte és que derivat de la teva actuació pots ser imputat, com en el cas dels tècnics d'Adif o els que van calcular l'atracció del pèndol del tibidabo, per exemple, a més evidentment del càrrec de conciència que pot quedar.

Un dels pitjors problemes d'aquest país de pandereta on vivim és la poca ètica empresarial, pels directius l'important mai és el bon resultat o la qualitat, sino el "putu marge", i així anem, de res serveix queixar-se, perquè tots hi estem col·laborant.

Em cago en la puta que els va parir.

Avui m'ha fotut el cotxe la grua.

El gosset dels pebrots...

Observo amb força sorpresa que últimament s'ha posat de moda una raça de gossets que a mi sincerament, em fa fàstic, no sé dir de quina raça són, és com una mena de bulldog, però més petit, segurament ja sabeu a quins gossos fastigosos em refereixo.

Aquest article és delicat, perquè conec algú que té el putu gos aquest, però així és el risc. A l'escala on visc n'hi ha tres o quatre, pel que he vist són extremadament ganduls, caminen a dures penes i tota l'estona estan roncant, quan no grunyint com si d'un porc es tractés. Em faig creus que algú vulgui cuidar una bèstia així, donen ganes de fotrel's una patada al cul perquè espavilin. Pels qui encara estan a temps els hi recomano que no el comprin ni adoptin sota cap concepte, perquè a més crec que valen un ull de la cara, el que us dic, això ja és totalment insostenible.

Ja tinc el xandall preparat

L'atuendo oficial de l'aturat mitjà, amb poca perspectiva ni vistes de trobar feina, pot ser perfectament el xandall. No és pas una qüestió esportiva, és una actitud davant la vida, una mica desafiant, perquè no dir-ho. Serà ideal per les passejades matutines.

En fi, tot apunta a que en breu passaré a formar part de les files de la més gran i millor empresa d'Espanya, algú em va dir que el sistema de l'atur a Espanya és un referent mundial, i encara bò, perquè si funcionés com l'expedició dels dni's i passaports, la xifra de suicidis per desnonament seria anecdòtica. Bé, tornant al tema, la meva continuitat a l'empresa on treballo no està gens clara, ara ens volen rebaixar els sous, o millor dit escalivar els sous, veurem com acaba. Per la meva banda no penso rebaixar tant la condició d'enginyer, encara que em costi l'emigració o acabi amb un cartronet de don simon amb els veïns que tinc de l'europa de l'est.

La zona de fumadors del Razzmatazz

Ja fa temps que prefereixo anar cap al Razzmatazz, abans que al nostre club de referència, el Nitsa, o com s'acostuma a dir, l'apolo.

No és que em prodigui gaire, cada cop menys, i darrerament vaig donant menys importància a la música que programen les sales, m'agrada més l'ambient del Razzmatazz. La gran diferència és que t'hi pots passejar de sala en sala i veus gent molt variopinta, també és cert que hi ha moltes més noies, degut a que la zona de baix quasi frega el mainstream. Però el que marca definitivament la diferència és la zona de fumadors del Razz, per mi és l'espai on s'està millor. A diferència de l'apolo, que t'has d'exiliar "a la puta calle", pots gaudir d'un passadís a l'aire lliure on s'hi barreja la flor i la nata, per descomptat sempre està ple i si fa bon temps és inmillorable.

Us recomano pagar la no menyspreable xifra que val l'entrada només per poder-hi accedir.

Algu creu que Muse hagués existit sense els Radiohead?

El grup Muse està bastant bé, té músics de qualitat i es pot considerar una banda decent si l'enmarquem al panorama actual de la música que té una certa arribada a la població. Tot i això no en tinc cap disc, i és que des que van començar van ser una còpia dels radiohead de la primera època, com diu en Karanka, las imágenes están ahí, todo el mundo lo ha visto.

És curiós que els alumnes hagin arribat a tenir tant èxit, jo crec que tret dels penosos U2, no hi ha cap banda que congregui tants seguidors... bé, ho admeto, els likin park, un grup que si hi hagués un botó perquè desapareguessin, el pitjaria, però amb força, per assegurar.

En fi, segles després que Radiohead evolucionés amb el disc "Kid A", encara té aquests "miniyos" emulant-los i omplint-se les butxaques, i a més amb una fórmula invariable, aquesta música actual...

Rebin una cordial salutació!

Avui vull enviar una cordial salutació als treballadors de recusos humans.

Ja fa temps que algú m'havia alertat sobre que els gabinets de recursos humans de les empreses buscaven informació a través d'internet, dels candidats a una feina, suposo que en busca d'alguna imperdonable opinió o d'alguna foto que donés detalls de la personalitat i costums de l'espiat. En un principi no hi vaig fer gaire cas, pensava que era la típica història de la vora del foc, però ara la pilota s'ha anat fent gran i aquesta "notícia" va aparèixer a la televisio, és a dir que la cosa ja està més que beneïda.

Des d'aquí, com que a mi m'agrada ser ben educat, vull saludar-vos efusivament, i de passada agrair-vos que visiteu el meu blog, que no és que el llegeixi gaire gent!

La litrona!

Avui, a dins de la categoria de gastronomia i benestar, vinc a parlar d'un producte ideal, tot i la mala premsa que arrossega: La litrona!

Quan apreta la set, no hi ha res més efectiu que un gotet de cervesa, en això hi està d'acord molta gent, el que no està tan clar és quin és el format idoni de l'envàs. Jo no tinc dubtes, al bar, el quinto o la canya asseguren beure la cervesa ben fresqueta, perquè en un no res te l'has pres, però quan es tracta d'un consum més d'estar per casa, l'envàs de litre no té rival. Obviament en excursions o en reunions improvisades amb els amics, la litrona és imprescindible, i encara més a l'estiu, per estar ben hidratat. Qualitat-preu és un producte barat, ara mateix la compro a 1,28eur, la xibeca, i hi ha d'altres opcions encara més econòmiques.

Doncs bé, en efecte, la litrona sempre ha estat associada als punkies i fumetes, que n'han fet ús, però no té res a veure, quan acabes de beure no cal que la tiris a terra estil John McEnroe, també es pot llençar al contenidor verd i així tots hi guanyem.

Sobre un llit de tomàquets amb reducció de tòfones de l'empordà

L'article d'avui el vull dedicar a un fenòmen que he detectat darrerament, es tracta de la mala fama que suposadament té la cuina moderna. Un tema certament complicat.

Aquesta tarda ho estava parlant amb el meu germà, que és bastant pijotero per aquests temes. En primer lloc dir que personalment estic bastant en contra de la cuina moderna, em posa nerviós, però és clar, és evident que hi ha hagut una gran influència a molts restaurants que ja s'atreveixen a reduïr coses. Vull deixar clar que a mi el que m'agrada és la cuina catalana, com més rústica millor: calçotades, carns a la brasa, escalivada, anxoves, carn amb bolets... potser és que sóc un conservador, tot i que no voti unió democràtica! Els inventets de la nova cuina només els he degustat a alguna boda o algun sopar d'empresa, no comptarem els restaurants que fan una cassoleta amb l'escalivada i van de moderns.

Fent un repàs dels trets més importants, se m'acuden els plats grans amb poc menjar i el nom llarg, l'ús de l'article per anomenar-los, les amanides amb herbes que només haurien de menjar les cabres, les salses esquitxades, reduccions, esferificacions, cambrers vestits de negre... Tot plegat un ambient en què no m'hi trobo.

En fi, dit això, la qüestió que jo em pregunto és, si amb tothom que parlo (tret del meu germà), sempre foten a parir aquestes coses, com és que aquesta cuina ha agafat tanta volada? és una qüestió de publicitat? sincerament crec que hi ha gent que no vol reconèixer que li agrada, amb una mena de contra-esnobisme, però també és cert que molta gent passa olímpicament del tema, com jo, el que passa és que tampoc entrem al target que busquen aquests xefs.

Bon profit!

Adeu myspace. Blogger, el meló sense obrir....

Després de forces anys gestionant el meu blog a myspace he hagut de claudicar. El motiu és que la plataforma s'ha modernitzat i ja no hi ha deu que l'entengui, es diu new myspace. De fet el myspace antic continua funcionant, però el nou no manté els antics usuaris ni la informació acumulada, que jo sàpiga, vaja que ja ens han ben fotut. Suposo que com que ja no el feia anar gaire gent, han llençat la tovallola.

En fi, a veure com va això del blogger, la veritat és que sempre he fugit de plataformes tipus blogspot, preferia el myspace per ser més alternatiu, a més també hi tenia la llista de reproducció de música i d'altres històries, però vaja, que això ja és aigua passada.