La cara B

Per diversos motius, qualsevol cosa que ens passa o situació que vivim té un costat ocult. En això basa l'èxit el cinema i també la literatura, de manera que el que ens diverteix no és el que aparentment transcorre, sino el que passa paralelament i que de fet és la realitat, ja que poques vegades la realitat es presenta a cara descoberta.

La botiga d'escacs, Jocs Mallart

Aquest article el dedico a una botiga que he visitat aquesta tarda, però bé podria extendre's a d'altres botigues físiques que sobreviuen per fer la nostra vida més còmoda i feliç.

Ja fa temps que vaig mirant jocs d'escacs i la veritat és que des del primer moment em va sobtar que en tot Barcelona no hi hagués una botiga especialitzada, ni que sigui per anar a fer un cop d'ull i veure els jocs en persona. No recordo com, un dia vaig trobar aquest negoci a través d'internet i veient les imatges per street view vaig veure tota la varietat de jocs d'escacs que tenen, de fet estan especialitzats en escacs i també en cartes. 

Avui, aprofitant que n'havia de comprar un de senzillet pel meu germà, he aprofitat per comprar-lo i fotre un cop d'ull a la tenda. Tenen tot tipus de taulers i peces molt maques, tant artesanals com per jugar-hi, els preus no són barats, però s'ha de tenir en compte que un joc et pot durar pràcticament tota la vida.

Suposo que les botigues físiques estan condemnades, no crec que a desaparèixer, però sí a reduïr-se fins la mínima expressió, però bé, de moment, si a algú li interessa, aquesta es troba al carrer Jaume I 17, molt a prop del metro Jaume I, allà la Via Laietana.

Els motivats

Doncs sí, l'últim de la llarga llista d'altercats que he tingut a la EOI m'ha fet reflexionar una mica sobre aquest tema. Voldria documentar-me una mica abans d'escriure aquest post, però mira, no vindrà d'una mica més de filosofia barata a internet.

En una ocasió vaig llegir un llibre de Charles Bukowski que feia una reflexió al respecte, la qüestió és que com que no tenia feina fent els seus articles va trobar una feina de baixa categoria, crec que ensobrant cartes. Reflexionava sobre la seva trista existència mentre feia aquella feina fastigosa i relatava com tenia problemes amb l'encarregat que els vigilava, entre d'altres deia una cosa com que la gent no en té prou amb que "facis" una feina, sino que volen que a més demostris alegria i motivació a l'hora de fer-la.

Això és exactament el que penso dels motivats, però a més hi afegeixo alguna cosa de collita pròpia. Crec que gent que no té talent, mediocre, s'esforça molt en crear el mantra de que el més important a l'hora de fer qualsevol cosa és la motivació. Al llarg de la vida he vist que gairebé mai és així, i de la mateixa manera que les formigues estan condemnades a viure seguint les linies que tracen en conjunt, el éssers humans també ens passa alguna cosa semblant, i el que marca la diferència és el talent i no la motivació.

En fi, espero que aquest tema tant polèmic aixequi alguna mena de debat, no crec que a la desèrtica zona de comentaris del post, sino a les sobretaules familiars, per exemple a l'entranyable castanyada que és a punt d'arribar.

Rockabilly

Sabem que els camins del youtube són inescrutables, i tant et poden portar al mainstream més vergonyant com a petites joies de la història musical.

Aquestes voltes i d'altres influències que he tingut darrerament, m'han fet descobrir, o més aviat veure amb altres ulls el món del rockabilly. He d'admetre que sempre havia considerat aquest gènere una mica desfassat, potser influenciat per l'estètica, però una vegada més he de dir que estava equivocat. També he après que el rockabilly és la suma del rock i el hillbilly, un estil peculiar que trobo molt "Amèrica profunda".

Com passa sovint, a través del descobriment d'un artista, t'introdueixes a l'estil, i en aquest cas el video que youtube em va recomanar en una carambola de bits, va ser de Pat Capocci, cantant i guitarrista australià. La veritat és que sembla que hi ha força escena i segells, i també sembla que el moviment és transversal, ja que si Austràlia queda lluny, tampoc esperes que un grup anomenat "The wise guyz" sigui ni més ni menys que d'Ucrània. Jo em limito a anar d'un video a un altre i ja us dic, la plataforma em fa la feina.

Cada cop sóc més aficionat a aquest sò, i crec que un dels elements que el fan increïble és el contrabaix, instrument que porta tota la base dels temes, amb les cordes i també amb petits cops que li van donant o rebotint les cordes contra l'instrument. Llàstima no m'hi pogués dedicar una temporada, ho faria ben de gust.

Poca cosa que comentar, no ens enganyem...

Ja ja!

Hi ha moltes vegades que no hi ha res a comentar quan escrius un blog, la pregunta és, què s'ha de fer? és millor no publicar absolutament res abans que comentar parides, avui podria parlar del tema del pokemon go... però a qui collons li interessa?

A més, ara intento fer comentaris en positiu, de manera que els temes es redueixen. Per exemple fa temps que volia fotre una rajada sobre "el hormiguero", però es clar, sempre hi pot haver gent sense criteri que li agradi el programa i s'enfadi...

Bé, a part d'aquest rollo, volia afegir un comentari a l'anterior post, sobre els escacs. Fa temps que he descobert un canal molt interessant per seguir partides, es tracta de la web chess24.com i en especial els videos dels seus colaboradors espanyols, que són grans mestres. Es poden seguir a youtube o a la pròpia pàgina. En especial us recomano en José Cuenca a les sessions d'ajedrez dicharachero on juga amb els valents usuaris de la pàgina.

Els escacs: el joc que et posa al teu lloc

És molt necessària de tant en tant una cura d'humilitat, però la veritat, potser la teràpia de jugar als escacs ha estat excessiva.

Porto uns dies jugant amb aquella dichosa aplicació de chess.com, amb sort diversa, com en tot, al principi tens un parell de cops de sort i creus que ets l'amo, però res més lluny. Estic fet un autèntic calimero jugant als escacs.

El millor de tot és que estàs en una batalla cara a cara amb un perfil d'algun país remot i ves a saber, potser només es tracta d'un nen que t'està fotent la guitza. El que més em fot és quan estàs perdent clarament i comences a veure que el rival fot cada pifia que treu foc, vaja que et guanya un patán...

Mare meva, com diu en Punset, les neurones estan fregides!!!

És possible que aquest cap de setmana hagi viatjat

Tots ara diran: "no no nooo, el sedentarisme fet persona no s'ha mogut de casa, no va ni a la cantonada", i coses d'aquest estil. Però sí, aquest cap de setmana vam fer una escapadeta a Dublin amb uns amics que per protecció de dades, no esmentaré... 

Aquests dies de viatge me n'he adonat (I realized) de diverses coses, la primera, ja sospitada, és que ja no tinc condició física per afrontar una jornada de visita turística, els problemes que arrossego d'esquena i la més novedosa dolència a les plantes dels peus fa que deixi de ser un guiri en potència. De fet, durant les visites, vaig contemplar amb admiració gent de certa edat que es movia amb enteresa i elegància mentre jo m'anava difuminant.

La segona comprovació que també es veia venir és que no sé anglès, però això com que ja ho tenia més que assumit tampoc m'ha suposat cap frustració, simplement parlen un altre idioma, admete-m'ho.

Pel que fa a les meves impressions sobre el viatge (home, ja era hora!!! fuera, fueeraa...), he de dir que no m'esperava trobar una ciutat amb tan turisme. No és una ciutat gaire gran, crec que es pot veure en un parell de dies. Hi ha diverses coses per visitar, però el millor amb diferència són els pubs, l'ambient és acollidor, amb música en directe i en general bastant alegre, un tò bastant casolà. Poca cosa més puc dir dels irlandesos, tan de bò un dia els entengui i si de passada puc tornar per veure els famosos penya-segats, doncs mira, prendrem una cervesa per celebrar-ho.

El primer viatge del ciclista

"

Incís:

Abans de res comentar-vos que el meu anterior article va rebent visites, de manera perillosa. Bé, si tinc novetats quan torni a l'escola oficial ja us posaré al corrent...

"

Doncs sí, avui he començat una nova etapa com ciclista urbà, ja veurem si la cosa té continuitat. Els últims mesos, entre l'assumpte de les vagues encobertes i el risc d'atemptat ja m'ho estava pensant, però els últims esdeveniments de Brusseles, Istambul, Pakistan, etc. han acabat per apartar-me de la flor i la nata que cada dia agafem el metro a Bcn. 

Com és preceptiu he començat en un perfil molt baix i amb molta calma, perquè si bé sembla fàcil, circular als carrils bici no és una passejada per la fageda d'en Jordà. Avui ja he començat a veure com les gasten a primera hora, i he de dir que el comportament dels meus companys ciclistes potser no és el més apropiat. Tot i això si m'ho agafo bé és un transport que té futur, sobretot si fa bon temps, com és el cas. He trigat aproximadament el mateix temps que en metro.

En fi, de moment he començat el periode de proves amb la mítica Zeus, esperem que els candaus que he comprat i les 5000 persones/hora que passen pel carrer aragó siguin suficients perque no me la birlin, però per si de cas li faré una foto per tenir-ne un record.

Ser professor de l'escola oficial d'idiomes és un chollo

Yes, what you've heard man, a bargain!

Tots sabeu que assisteixo molt a disgust meu a les classes d'anglès de la Eoi, ho faig perquè crec que no ens queda més remei que aprendre aquest idioma de dimonis.

L'única cosa bona que té aquesta escola és el preu, no us enganyeu, per aprendre és lamentable, però aquest no és el tema d'avui. Havent tingut ja quatre professores, us puc comentar ja les meves i definitives impressions al respecte. Totes elles estan tallades per un mateix patró: un patró tenebrós, no intenteu tenir cap tipus d'interacció directa amb elles, estan per sobre del bé i del mal. No he conegut personatges més inflexibles i glaçats en els seus postulats, és inútil intentar debatre qualsevol aspecte de l'idioma o les classes des d'un punt de vista lògic, el seu raonament és medieval i tan li fa el que els agents inferiors, els plebeus alumnes, opinin.

Enguany el cas és que la professora que tenim venia amb la vitola de ser "bona", per resumir el seu mètode seria com posar-se les cintes del curso Ceac en fast forward i anar passant l'estona. Com en serà de bona que dels 30 que vem començar només seguim a la classe una dotzena... los doce del patíbulo!!!

Serioses hostilitats entre gent de poble i de ciutat

Avui he trobat una notícia d'aquestes que la gent comparteix al facebook i m'ha recordat aquell etern debat entre gent de poble i de ciutat:

http://www.naciodigital.cat/lleida/noticia/16859/grup/jubilats/barcelona/destrossen/finca/vinya/error/buscant/restaurant

Llegint el reguitzell de comentaris he rememorat aquells vells temps comentant notícies del 20 minutos, quan feia gala de les millors destreses dialèctiques per tal d'enfrontar-me a trolls de diversa consideració. Ara mateix estic lluny d'entrar a debats d'aquest estil, estic en una època molt més assossegada, sobretot pel que fa a les xarxes socials.

Sobre el debat poble-ciutat, he de dir que en general tant se me'n fot, però és evident que no m'agrada la gent que es considera per sobre dels demés i per tant, tan em molesta escoltar un menyspreu cap una banda com cap una altra. El que sí defenso és el dret de fer una mica de broma... de conyeta. Si la broma és bona, i he de recalcar "si és bona", val la pena córrer el risc d'ofendre als qui tenen la cua de palla, per tant, en favor de les sagrades escriptures de l'humor, jo sempre recomanaria desplegar l'arsenal i arriscar.

Aquest cas en concret també implica un altre col·lectiu incomprès, com és el de propietaris de vehicles 4x4, però millor no fer llenya, perquè està l'ambient molt caldejat.

El congrés dels mòbils

El MWC és un esdeveniment tan venerat que fins i tot ja ens n'hem après les sigles, no recordo cap altre esdeveniment que sigui més enfatitzat pels mitjans i la opinió general, concretada moltes vegades en opinions de cunyat tipus "ara ve la fira dels mòbils, això no saps ni la de calers que arriba a moure, és importantíssim". Jo no acabo de veure clar l'impacte econòmic que ens suposa, però des de la meva ignorància tampoc opinaré, perquè ja us dic des d'ara que me la porta fluixa.

El que ja no em genera indiferència és tot l'enrenou muntat a partir de les vagues al transport i el caos que hi ha hagut a la meva ciutat. Aquests dies, des del meu punt de vista, els treballadors del sector transport han portat la seva reivindicació a un terreny il·legítim i purament egoista, han volgut arreglar el seu problema a costa de generar-ne a la resta de la societat i a ells mateixos.

El debat seria llarg, però bé, com que crec que aquest problema no es resoldrà, jo el que espero és que el congrés faci les maletes i no torni a Barcelona, no cal ni que s'asseguin a negociar res.

Hi ha gent que té temps

Avui analitzo un altre aspecte de la filosofia humana que és controvertit... bé, això i que ara vaig tenir visites al blog i clar, la gent ho reclama.

En diverses ocasions haureu sentit dir aquesta frase: "Aquest té molt temps!" com venint a menyspreuar les activitats i/o aficions d'algú. No és res més que una expressió de la nostra enveja, que ens avoca a devaluar el que fan els nostres "compadres", de la manera que sigui.

Jo crec que a mi m'agradaria ser una persona que "té molt temps", no per jeure com faig ara al sofà, sino per dur a terme empreses importants; deixar empremta. Per exemple m'agradaria ser aquest que es passa forces hores editant videos del youtube per afegir els subtítols, o voldria dedicar dies a volcar a la xarxa una informació d'alguna cosa que només serveixi a deu o dotze persones arreu del món. Si tingués molt temps provablement tindria una habilitat increïble en algun joc o esport.

Ara ja sabeu què heu de respondre quan algú us pregunti:

"Què tal últimament??"
"Jo tinc molt de temps..."