Els motivats

Doncs sí, l'últim de la llarga llista d'altercats que he tingut a la EOI m'ha fet reflexionar una mica sobre aquest tema. Voldria documentar-me una mica abans d'escriure aquest post, però mira, no vindrà d'una mica més de filosofia barata a internet.

En una ocasió vaig llegir un llibre de Charles Bukowski que feia una reflexió al respecte, la qüestió és que com que no tenia feina fent els seus articles va trobar una feina de baixa categoria, crec que ensobrant cartes. Reflexionava sobre la seva trista existència mentre feia aquella feina fastigosa i relatava com tenia problemes amb l'encarregat que els vigilava, entre d'altres deia una cosa com que la gent no en té prou amb que "facis" una feina, sino que volen que a més demostris alegria i motivació a l'hora de fer-la.

Això és exactament el que penso dels motivats, però a més hi afegeixo alguna cosa de collita pròpia. Crec que gent que no té talent, mediocre, s'esforça molt en crear el mantra de que el més important a l'hora de fer qualsevol cosa és la motivació. Al llarg de la vida he vist que gairebé mai és així, i de la mateixa manera que les formigues estan condemnades a viure seguint les linies que tracen en conjunt, el éssers humans també ens passa alguna cosa semblant, i el que marca la diferència és el talent i no la motivació.

En fi, espero que aquest tema tant polèmic aixequi alguna mena de debat, no crec que a la desèrtica zona de comentaris del post, sino a les sobretaules familiars, per exemple a l'entranyable castanyada que és a punt d'arribar.

Rockabilly

Sabem que els camins del youtube són inescrutables, i tant et poden portar al mainstream més vergonyant com a petites joies de la història musical.

Aquestes voltes i d'altres influències que he tingut darrerament, m'han fet descobrir, o més aviat veure amb altres ulls el món del rockabilly. He d'admetre que sempre havia considerat aquest gènere una mica desfassat, potser influenciat per l'estètica, però una vegada més he de dir que estava equivocat. També he après que el rockabilly és la suma del rock i el hillbilly, un estil peculiar que trobo molt "Amèrica profunda".

Com passa sovint, a través del descobriment d'un artista, t'introdueixes a l'estil, i en aquest cas el video que youtube em va recomanar en una carambola de bits, va ser de Pat Capocci, cantant i guitarrista australià. La veritat és que sembla que hi ha força escena i segells, i també sembla que el moviment és transversal, ja que si Austràlia queda lluny, tampoc esperes que un grup anomenat "The wise guyz" sigui ni més ni menys que d'Ucrània. Jo em limito a anar d'un video a un altre i ja us dic, la plataforma em fa la feina.

Cada cop sóc més aficionat a aquest sò, i crec que un dels elements que el fan increïble és el contrabaix, instrument que porta tota la base dels temes, amb les cordes i també amb petits cops que li van donant o rebotint les cordes contra l'instrument. Llàstima no m'hi pogués dedicar una temporada, ho faria ben de gust.