Els activistes són molt pesats.

Ara el que diré potser sorprèn a algú, perquè de sempre he estat interessat en reivindicacions vàries i no precisament amb pocs problemes.

Tot i així, estic una mica fart d'activistes, en certa manera perquè són gent molt fanàtica, i han dit tantes vegades la seva cantarella que no sé com un dia no els explota el cap. Ara que a sobre s'ha posat de moda aquest estil a la política del país, la situació comença a ser insostenible. L'activista tipus el distingireu per una imatge més aviat descuidada, una velocitat de reproducció inaudita dels seus lemes i reivindicacions, així com unes directrius específiques, és a dir, un bon pack de idees que van compactar fa temps. Ah sí, sempre els veureu força emprenyats, ja que això alimenta els seus discursos.

Si en trobeu algun, us desitjo sort, no he trobat una fórmula exacte per evitar-los, això sí, us recomano no portar-los la contrària si no voleu sortir amb les orelles ben calentes.

I si no, fixa-t'hi.

Sé que he estat temps sense penjar res, deixe-m'ho en que no he tingut accés a internet darrerament, si no em fotria en un jardí.

El tema d'avui torna a ser el metro, o el tren, com volgueu. M'he fixat que quan la gent espera el metro i van parant portes davant seu, sempre busquen la porta i es mouen en el sentit del tren, mai van cap enrere calculant que l'altre porta pararà més o menys on són.

El motiu no és un altre que un camp magnètic que genera el tren i mou les persones, i actua amb forces invisibles. El més irònic és que moltes vegades si la persona hagués aguantat parada, inmune a aquestes forces, la porta hagués parat davant dels seus nassos.